“Tiene el tembloroso aspecto irreal de los lugares en que uno espera que ocurra algo. Las cosas vibran como si todavía no hubieran alcanzado plenamente su ser.” — Las Olas, Virginia Woolf
Fa uns anys, quan estava a la universitat, em vaig comprar Las Olas, de Virginia Woolf. Vaig entrar en una llibreria i vaig acabar amb aquell llibre de butxaca entre les mans. L’autora em sonava i la sinopsis prometia parlar de tots els temes universals importants; em va convèncer.
Llegia Las Olas abans d’anar a dormir; tot fosc, un punt de llum a les pàgines del llibre, el silenci de quan tothom ja dorm menys tu. Llegia a poc a poc. A un ritme normal, però no en grans quantitats. Potser per por a acabar massa ràpid, potser per tractar d’impregnar-me millor de tot el que hi havia en aquelles pàgines que del no-res vaig fer meves. Per sempre. Abans d’acabar-lo, ja sabia que estava llegint el meu llibre preferit.
Pensava que per escriure d’aquella manera s’havia de tenir un talent únic, no se’n podia aprendre. Perquè escriure com ho feia ella requeria sentir com ho feia ella. I per això el talent és intransmissible, perquè forma part de la pròpia persona, és com creure en un déu o en la sort.
Ara, llegint els diaris de V. Woolf, segueixo pensant que tenia un talent indiscutible, però ella mateixa deixa constància de l’altra cara del seu art: tot l’esforç, les hores, la inseguretat, l’ambició per la constant recerca de la perfecció literària, per voler perdurar en el temps. I això, lluny de desromantitzar-ho com hagués fet quan tenia menys de 20 anys, converteix l’acte d’escriure en un gest encara més romàntic, més personal, íntegre; seu i prou. I que ella decideix alliberar en forma de llibre, després d’haver polit cada detall de si mateixa i d’haver-lo dipositat amb cura en el text.
El 1931 va acabar d’escriure Las Olas, el llibre que més li havia requerit entregar-se. “Nunca me he estrujado tanto el cerebro con un libro. La prueba es que soy casi incapaz de leer o escribir cualquier otra cosa”, “Sí, ha sido el mayor esfuerzo mental que he realizado nunca”.
Últimament he vist dues pel·lícules que d’alguna forma m’han fet sortir de la meva zona de confort:
La primera és TÁR (2022, Todd Field), sobre una etapa decisiva a la vida de Lydia Tár, reconeguda directora d’orquestra de música clàssica representada per Cate Blanchett (wow). Mentre comencen els assajos de la simfonia, surt a la llum certa informació que la condueix a una crisi. [Cinema]
Time is the thing. Time is the essential piece of interpretation. You cannot start without me. See, I start the clock. Now, my left hand, it shapes, but my right hand, the second hand, marks time and moves it forward. However, unlike a clock, sometimes my second hand stops, which means that time stops. Now, the illusion is that like you, I’m responding to the orchestra in real time, making the decision about the right moment to restart the thing, or reset it, or throw time out the window altogether. The reality is, that right from the very beginning I know precisely what time it is, and the exact moment that you and I will arrive at our destination together.
La segona és The Square (2017, Ruben Östlund). S’articula al voltant de la vida del director d’un museu d’art contemporani a qui li roben el mòbil i la cartera pel carrer. A partir d’una decisió que pren com a conseqüència del robatori i per la preparació de la nova exposició del museu, es va trobant en situacions rocambolesques plenes de contradiccions. [HBO]
Gràcies per llegir, fins aviat!